Ratko Mladic i l’estiu de les bicicletes

Ratko Mladic

Fa uns mesos, mentre posava combustible en una gasolinera de l’autopista, una dona que tornava al seu cotxe després de pagar se’m va quedar mirant. Es va apropar amb timidesa: “perdoni que la molesti, però, vostè és la Soledat, oi?”. Em sonava la seva cara, però de seguida es va presentar: “Sóc la Dunja, la Dunja de Sarajevo. Vaja, de Gualba”. Llavors vaig reconèixer els ulls verds de la meva amiga bosniana d’aquell estiu llunyà al Montseny.

Vam anar a la cafeteria. “Ara sóc catalana”, em va dir de seguida. No, només havia tornat a Sarajevo per enterrar el cos del seu marit, que van trobar finalment en una fosa comuna. Ara és molt més difícil aconseguir ser un refugiat, em va dir. “Ens ho veu posar les coses tan fàcils, llavors”.

Aquell diumenge, a la missa, el mossèn va anunciar que el dia abans, i amb permís del senyor bisbe, havien allotjat a la casa que era propietat de la parròquia un grup de dones i nens bosnians. Nou dones i catorze nens, va precisar. Necessiten de tot, menjar, roba, “us ho dic per si podeu fer un esforç”. Va afegir que l’alcalde s’havia posat en marxa i que els havien dit que si la gent del poble feia veure que “invitava” a casa seva a aquelles dones, podrien aconseguir que fossin al padró. Així, va dir, els nens podran començar l’escola al setembre, i a l’hospital de Sant Celoni ja ens han dit que tenen l’atenció garantida.

A migdia, hi havia una corrua de veïns (molts més dels que havien anat a missa, la veritat) portant oli, arròs, pasta, fruita, verdura, llet. Llençols, tovalloles, pijames, samarretes, texans i wambes que s’havien fet petites. La mateixa cua es va repetir al dia següent, a l’ajuntament, per “invitar” a casa aquelles dones i aquells nens. En vint minuts ho vam enllestir, signant una carta estandar, i els que no van arribar a temps mostraven la seva decepció.

A la tarda del mateix diumenge, la meva filla petita, que devia tenir uns vuit anys, em va anunciar que, “mare, sisplau, he de baixar al poble, hem quedat totes per fer-nos amigues de les nenes noves”. Dues hores després, els “grans”, és a dir, els nens de dotze i tretze anys, havien organitzat un circuit de bicicletes pels carrers i la plaça, amb sortida i arribada davant de l’ajuntament. Tots els nens del poble deixaven les bicicletes als nouvinguts. Una volta al circuit cadascun, bosnians i catalans, en un torn perfecte. Una dotzena de bicicletes i una trentena de nens, perquè “mare, és que anar en bicicleta és el més divertit del món”.

El circuit aquell va durar tot l’estiu. Molts pares van treure del garatge, i van arreglar, bicicletes que s’havien fet velles i havien quedat petites. Moltes mares ens apropàvem a la tarda a la casa de la parròquia, per xerrar amb les dones. La Dunja, metgessa, parlava anglès i a partir d’ella les bosnianes van anar aprenent les primeres paraules de català: ou, farina, somriure, formatge, fill,  llet, esperança, mantega, marit, bolquers.

He pensat en la Dunja avui, quan han condemnat Ratko Mladic a cadena perpètua i, amb aquesta condemna, el Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia ha donat per acabada la seva feina. Es dissoldrà al desembre.

Soledat Balaguer

Be the first to comment on "Ratko Mladic i l’estiu de les bicicletes"

Leave a comment